Cercar en aquest blog

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Prometeu i Pandora

Caixa de Pandora



Prometeu  era fill del tità Jàpet. Els grecs deien que va ser ell qui va crear els homes, modelant-los amb fang a la imatge dels déus. Va instituir el primer sacrifici com un pacte entre els homes i els déus: 

Prometeu va matar un bou i va repartir les seves restes en dos munts: 

- En un hi havia la carn i les entranyes
- En l'altre els ossos i el greix coberts de la pell

Va donar a triar a Zeus quin dels dos munts preferia i Zeus va escollir el segon. Així va quedar establert per sempre més el ritual del sacrifici: els homes celebren un banquet amb la carn de les víctimes, mentre cremen els ossos i el greix per als déus.
Però Zeus, irat per l'engany de Prometeu, va llançar la seva ira contra els homes i els va privar del foc, tot condemnant-los a patir fred i fam. Empès per la compassió, Prometeu va robar el foc amagant-lo en una canya i el va donar als homes.


De nou la còlera de Zeus va caure sobre els homes. Va ordenar a Hefest que construís una bella figura a imitació de les deesses. Tot seguit va encomanar als altres déus que li donessin dons: Afrodita li va infondre l'encís, Atenea el coneixement de les arts de la casa, Hermes li va proporcionar la paraula i la mentida. Així va néixer Pandora, la primera dona. El seu nom, compost dels mots grecs pan 'tot' i dóron 'regal', fa referència als dons que va rebre de tots els déus o al fet que ella mateixa va ser un regal de tots els déus.


Zeus va oferir-la en matrimoni a Epimeteu, malgrat l'avís del seu germà Prometeu que es malfiés de qualsevol regal de Zeus. A casa d'Epimeteu Pandora va trobar una capsa. Incapaç de retenir la seva curiositat, la va obrir i immediatament en van eixir tots els mals que Prometeu hi havia tancat. Quan va córrer a tancar-la, només quedava dins l'esperança. Des d'aleshores les malalties, el dolor i les calamitats persegueixen la humanitat sense repòs i el seu únic consol és l'esperança.
A Prometeu també li va arribar el càstig de Zeus: va ser encadenat al mont Caucas, on cada dia una àguila li rosegava el fetge, que li tornava a créixer de nit. Així va restar sotmès a un sofriment perpetu. Al cap dels segles Prometeu va ser salvat per Hèraclit, que va matar l'àguila amb les seves fletxes i el va alliberar de les seves cadenes. Orgullós de la gesta del seu fill, Zeus no ho va impedir.


Aquest és un mite grec que he decidit posar primer perquè ens explica, segons els grecs, quin és l'origen de l'home i també perquè els mites i la filosofia tenen alguna cosa a veure i és que els mites parlen de situacions humanes tràgiques i profundes i  donen lliçons de comportament moral i social, amb això m'agradaria que llegisiu el mite i em diguesiu que significa per vosaltres la caixa de Pandora.
Per mi significa que allò que sembla molt atractiu i que és temptador pot resultar ser molt perjudicial. No et fiis de les aparençes que enganyen.





Marta Villalobo 
 

5 comentaris:

  1. La caixa de pandora és un mite interessant, del qual havia sentit parlar però mai m'havia parat a llegir.Jo crec que més que les aparençes enganyen el mite ens vol transmetre la idea de que no s'ha de voler el mal per ningú i que pel camí del mal no s'arriba a cap lloc, nomès a problemas i més problemas.

    ResponElimina
  2. Marta Villalobo
    En aquest mite el que vol el mal per algú jo crec que és Zeus. I què m'en dius de l'esperança? que quan ella va anar a tancar la caixa ja no hi quedaba res més que esperança...

    ResponElimina
  3. Jo opino el mateix que la Marta referent al mite. Penso que l'ensenyament que pretén donar el mite és que no podem refiar-nos ni de res ni de ningú. De totes maneres, no sé si té cap relació amb aquest mite o no, ara entenc perquè diuen que el que mai es perd és l'esperança: en aquest cas ñ'esperança no s'escapa de la caixa i romàn allà per sempre més. Potser aquest mite té diversos ensenyaments i es pot interpretar de diverses maneres... el que sí que és segur és que tot i ser fàbules narrades fa segles i més segles, encara ens sonen quan en sentim el nom, i potser les utilitzem tot parlant sense conèixer el vertader origen. Aquesta és una mostra de que el mite i el logos no són contradictoris.

    Clàudia Giner

    ResponElimina
  4. Jo estaria més d'acord amb la Clàudia. De vegades hem d'evitar les temptacions prevenint de les conseqüències que ens poden arribar... i no em refereixo a la dona que obra la caixa per curiositat, sinó com Epimeteu es deixa portar pel regal que li fa Zeus, després de tot el que havia fet el seu germà Prometeu.
    Què en penseu?
    Guillem Callís.

    ResponElimina