Llibre VII. La República de Plató

RESUM DEL LLIBRE VII DE PLATÓ:

[El mite de la caverna. Descripció de la situació dels empresonats.]

Es presenta el mite de la caverna. Hi ha uns presoners en una cova que només veuen les ombres d'uns objectes transportats. Quan aquests presoners s'alliberen, surten de la cova i veuen els objectes reals, no es creuen que ho siguin, ja que mai abans els havien vist i només es creuen allò que han vist anteriorment, que és l'única realitat que coneixen.

[Procés de pujada a la llum i tornada a davallar a la caverna.]

Quan un presoner s'allibera i surt de la cova, primer li farà mal la llum i només podrà fer dues coses: tornar a la cova i no arribar al Bé, o lluitar contra la llum i ascendir al món real. S'ha d'esforçar per veure el que hi ha fora de la cova, que és la realitat. Aquest esforç s'anomena Paideia.

Quan vegi el Sol veurà que aquest li mostra la veritat. I un cop hagi conegut la veritat, els seus companys de la cova li faran pena perquè no sabran el que és realment cert, no coneixeran el Bé com ell. Quan torni a baixar a la cova, els companys no el creuran i pensaran que tot el que hi ha fora de la cova és dolent i incert, ja que és oposat al que ells han cregut sempre. Així doncs, el mataran si els intentés portar cap amunt.

[Explicació i aplicació de la imatge.]

En aquesta part Plató ens fa l’explicació del significat del mite de la caverna. A una comparació entre l’estança a la presó amb tot allò que percebem mitjançant els sentits. Compara el foc amb el Sol, totes dues fonts del coneixement. Compara també la pujada de la cova a l’exterior amb la de l’ànima al món intel·ligible. També ens diu que amb un gran esforç podem veure la idea del Bé, que està al damunt de tot allò que podem conèixer, al món cognoscible. Qui arriba a aquest cim, al Bé, la seva ànima queda obligada a romandre en aquest món.

Quan una persona baixa un altre cop del món intel·ligible al sensible, queda cegada per la veritat i fa el ridícul, ja que els que es troben dins de la cova consideren que sortir fora és dolent, perquè veuen que quan tornen es queden cecs. En canvi, pujar de baix a dalt no és fer el ridícul, ja que es passa de la ignorància al coneixement i, per tant, a l’aclariment.

[Conseqüència: l’educació només és possible per un viratge total de l’ànima.]

L’educació no és un coneixement que s’introdueixi a algú que no en té, sinó que consisteix en fer tot un procés per descobrir el coneixement que tenim inherent i d’origen diví, però que cal recordar-lo. Aquest procés l’hem de fer nosaltres mateixos, i pot concloure en quelcom profitós i útil però, també, contra més sabem més mal podem fer.

Els que arriben al coneixement han de dedicar-se a ensenyar i ajudar als altres per a que també hi arribin.

Llavors, qui té coneixement fa el Bé, i si s’ensenya als nens des de petits podem evitar que adquireixin mals hàbits que els facin ser dolents i no obrar fent el Bé. S’ha de guiar a les persones per arribar a la contemplació del Bé i que un cop hagin arribat es puguin adaptar a la llum i no cedeixin, és a dir, que no tornin a baixar al món dels empresonats. Perquè si baixen serà injust: viuran una vida inferior quan podrien viure una superior.

[Precisament els filòsofs més formats cm a tals, cal que els obliguem a governar fins i tot contra la seva voluntat.]

Plató considera que els filòsofs són els que han de governar perquè existeix un paral·lelisme entre l’ànima i la política. Qui coneix el Bé podrà governar millor que qualsevol altre. Per tant, com que els filòsofs coneixen el Bé, són els millors per a governar.

La llei ha de servir per a que els homes beneficiïn a la comunitat i per això els filòsofs, com que coneixen el Bé, saben el que li cal a la ciutat.

[Tots els altres sabers són propedèutics per a la dialèctica, per tal com ella és saber referit al ser.]

En aquest fragment es diu que la manera d’arribar al Bé és la dialèctica, ja que aquesta mostra la realitat en sí mateixa i no imatges ni ombres. La dialèctica és l’única art que et mostra la veritat de manera objectiva, ja que totes les altres arts també poden mostrar la veritat però segons com la veuen els homes i, per tant, de manera subjectiva. La dialèctica és l’únic recurs per mostrar el saber.

[Compendi sobre la situació i la tasca de la dialèctica.]

El mètode dialèctic és el que permet saber perque suprimeix les hipòtesis i se centra en el principi mateix. Per trobar la veritat s’utilitzen els coneixements de totes les arts. Aquestes, donen una reflexió, que no és tan poc com una opinió però tampoc arriba a ser saber, ja que el saber es troba a dalt de tot i només el dóna la dialèctica, l’art més important de totes.

Plató parla de les parts del pensament: les dues primeres: intel·lecció (saber i enteniment) i les dues últimes: opinió (creença i semblança). Les primeres parts van sobre l’essència i les segones sobre el gènesi. La primera és l’intel·ligible i la segona l’opinable.

Defineix la dialèctica com la via per arribar a l’essència de totes les coses (el Bé). Per tant, cal educar mitjançant la dialèctica per a que la gent es faci preguntes i les respongui de la manera més racional possible i pugui governar, ja que ell negaria que els seus fills governessin la ciutat si fossin irracionals.

Per fer un paral·lelisme entre el mite de la caverna i la dialèctica podem dir que el fet d’alliberar-se de les cadenes i ascendir al Bé, en el món real es fa mitjançant la dialèctica, que és la preparació per arribar a la veritat i no tornar enrere.

TEMES QUE ES TRACTEN:

Dialèctica                La veritat                                  Política

Esforç                    El mite de la caverna                            Coneixement

El bé                      Educació

Milena García,Sheila Alvaro, Martí Ventura, Marina Gàlvez, Itziar Muiños